Trempera 'basquetbolera'
Bon dia, bona tarda o bona nit. Sóc en Jordi Perramón i com que no sé quan llegiu això us dic bon dia, bona tarda o bona nit.
Avui el meu petit espai d’opinió anirà dedicat a un jugador, un dels pocs jugadors (l’altre es òbviament Ante Tomic) que m’ha fet trempar sense necessitat de viagra a Can Barça. Òbviament aquesta injecció de sang al cossos cavernosos dels meus baixos ha estat provocada per la genialitat d’un senyor que va néixer al departament de l’Erau, a la regió d’Occitània, i concretament a la ciutat de Besiers.
Thomas Heurtel és un jugador genial, capaç de guanyar (o perdre) un partit ell sol, però sobretot és capaç de provocar que un torrent sanguini inundi de forma abrupta els cossos cavernosos de la pebrotada blaugrana. És gràcies a ell que el club té els últims (i minsos) títols d’aquests darrers anys. I és que les seves actuacions a les últimes Copes del Rei són simplement d’escàndol. I el seu joc, pura fantasia: un toc de color en un llenç tacat de grisos.
Thomas Heurtel és un petit geni jugant a bàsquet, i com la majoria de genis, és un tipus més aviat particular. Vincent Van Gogh era un geni que es va tallar una orella per amor, Sir Isaac Newton era un misogin, Nikola Tesla tenia una obsessió amb el número 3, Descartes escrivia des del seu llit, Mozart tenia fòbia a les flautes o William James Sidis, considerat per molts la persona més intel·ligent de la història (parlava uns 40 idiomes gairebé a la perfecció i es va treure 7 títols universitaris), era una persona turmentada. Tots, genis en la seva especialitat. Tots, persones amb manies molt marcades. I Heurtel, Thomas Heurtel, com a bon geni, també té les seves rareses i peculiaritats.
Heurtel és un jugador que és capaç del millor i el pitjor: pot fer 3 triples impossibles seguits, repartir 4 assistències meravelloses consecutives i, de sobte, regalar 4 passades a un espectador de la segona graderia o, posem per cas, llençar tres tirs sense solta ni volta i amb 3 defensors al damunt. Però possiblement les 'Heurtelades' (terme que van començar a fer servir al Buesa Arena durant la seva etapa baskonista) no són el seu pitjor defecte. De fet encara diria més: personalment penso que el seu pitjor defecte no és culpa seva. I és que per mi -i salvant les distàncies- Heurtel és un reflex d'allò que era el seu entrenador quan jugava: un geni, un boig, algú que veia el que passaria 3 segons abans que la resta, perquè això era Saras i perquè això és Heurtel. Potser Jasikevicius veu en Heurtel el reflex d’allò que ell era a la pista: genialitat, improvisació, caràcter, bogeria, errors no forçats (això m’ha quedat molt tennístic) i esforç defensiu escàs.
No em puc creure que algú amb la creativitat a la pista que tenia Saras no sigui capaç de treure suc d’algú que s’assembla tant a ell com a jugador. És trist, molt trist, veure, o millor dit, no veure Heurtel a la pista. És un jugador diferent, un petit geni que pot revolucionar ell sol un partit. I penso que seria bo que tant ell com Saras posessin una mica de seny, cedissin una mica i intentessin adaptar-se l'un a l'altre. És un esforç mutu, però un esforç que ens permetria gaudir d’una parella de bases genial, ja que si Calathes és qui posa el tempo i la pausa, Heurtel podria afegir-hi la bogeria, la genialitat, allò imprevisible. Aquest any 2020 de merda, tenim al Barça dos bases par gaudir, per xalar, per enamorar-nos. Dos bases capaços de fer feliços als seus companys regalant-los passades magistrals. I Heurtel, un base capaç de generar tant per ell, com pels companys.
Aquest Nadal als Reis Mags blaugranes només els demano una cosa: que ens portin la forma, el sistema o la manera que el geni de Besiers segueixi meravellant-nos. Que ell, Calathes i tot l’equip de Sarunas Jasikevicius ens facin trempar de valent. No demano gaire més (l’altre regal sé que és impossible, que seria la tornada de Tomic per veure com fa el pick&roll amb Calathes), tan sols que trobem una solució bona per una situació ara mateix incòmode, perquè veure Thomas Heurtel al fons de la banqueta relegat a no jugar o a jugar 4 minutets fa molt de mal. És dolorós perquè ell és qui ens ha dut als pocs èxits d’aquests anys, i es dolorós perquè Heurtel és un jugador d’aquells per qui val la pena pagar una entrada. És dolorós perquè si finalment marxa, el gaudiran a un altre lloc, i els genis hem d’intentar gaudir-los sempre tant a prop com sigui possible. I no ens enganyem, vull que els meus cossos cavernosos, s’inundin de sang i em provoquin aquesta trempera basquetbolera que em provoquen jugadors com Heurtel, Calathes, Teodosic o Tomic.
Autor: Jordi Perramon // Fotografia: Gigantes del Basket
