Facundo Campazzo, sisplau, queda't a Europa

Bon dia, bona tarda o bona nit, perquè no sé quan llegiu això. Per tant, bon dia, bona tarda o bona nit, sóc en Jordi Perramón, un oient fidel de 24segons.cat, i de tant en tant puc transformar-me o en un col·laborador en una transmissió o en un opinador en aquesta web.

Segurament ni sóc bo a un lloc ni a l'altre, però com que tinc espai per poder dir-hi la meva, doncs ho aprofito. I avui ho faré fent una petita reflexió sobre el basquetbol de l'NBA i el basquetbol d'Europa.

La reflexió és simple, el bàsquet NBA no m’agrada. Conceptualment és totalment diferent al nostre, i tot i buscar el mateix objectiu, guanyar, ho fa per camins totalment diferents i, fins i tot, diria que oposats. Mentre que als Estats Units el concepte individual preval per sobre de tot, a Europa ho fa el concepte d'equip. Quin és millor? Cap. Quin m’agrada més? Òbviament el nostre, ja que penso que el basquetbol és un joc d’equip i, per tant, l'equip ha d'estar per sobre de l'ego.

Dit això, que com a cavil·lació és com un tir lliure de Shaquille O'Neal, és a dir, un horror, em centro en la reflexió que vull fer. Una reflexió que, segurament, no agradarà però, collons, aquí hem vingut a opinar i no pas a fer amics.

El cert és que jo vull llençar un crit, desesperat, al jugador que juga a Europa, al jugador FIBA, un crit que tan sols diu una cosa: NO MARXIS A L'NBA! Diuen que el proper 20 de novembre Facundo Campazzo agafarà l’avio i anirà a fotre les Amèriques, i jo dic: FACUNDOOOOOOOOOOOO QUEDATEEEEEEEEEEE! I ho dic malgrat que el bo d’en Campazzo sigui el millor jugador de l'etern rival. Però això no és tot, perquè no només crido un: FACUNDO QUEDATEEEEEEEEE, sinó que també crido un LUKA VUELVEEEEEEEEEEE, un SATORANSKY VUELVEEEEEE, un HEZONJAAAAAAAAAA TORNA A CASAAAAAA i, en conclusió, un: "europeus (o jugadors FIBA), sisplau, torneu aquí!"

Marqueu-vos un Mirotic i torneu. D'aquesta manera gaudirem del vostre talent i del vostre joc, veurem tot allò que sabeu fer i que tot sovint a l'NBA no us permeten ensenyar. Per cert, l'exemple de Mirotic és revelador, ja que als Estats Units era pràcticament un tirador i des que és al Palau ha tornat delectar-nos amb el seu joc meravellós al pal baix.

Seria fantàstic veure Marc Gasol jugant aquí, ensenyant com es juga a la pintura o bé llençant des de fora, tant hi fa. Seria preciós veure volar Ibaka per capturar un rebot, fer un tap o anotar una de les seves cistelles característiques. Seria un somni fet realitat veure, una altra vegada, el repertori il·limitat del virtuós Luka Doncic. Seria màgic veure com Dragic genera cistelles del no res, com Satoransky interpreta el 5 contra 5 de meravella, com Hezonja fa una d'aquelles cassoletes inversemblants. Seria majestuós veure un tap de Gobert, una esmaixada d'Anteto o un triple d'un 2.21 com Porzingis. Seria prodigiós veure Nurkic, Saric o Zubac ballant a la pintura. Seria encisador veure Bogdanovic, Belinelli, Bertrans o Gallinari clavant-les de tres en tres. Seria bell fruir amb l’elegància de Bjelica o Jokic, seria enlluernador veure la imaginació de Ricky Rubio o la potència de Clint Capela als parquets de, posem per cas, l'Eurolliga.

La veritat és que seria espectacular veure tots aquest jugadors a Europa, perquè Europa és talent, és lectura del joc, és saber-se moure per la pista, és tenir els conceptes clars. És, en definitiva, bàsquet del bo. Un bàsquet que, en el bon (o mal) sentit de la paraula, l'NBA ens roba. I ho fa no només agafant aquells talents excepcionals com Doncic, Porzingis o Bogdanovic, sinó que ho fa emportant-se tot allò que tingui una mínima bona pinta. Sí, sé que segurament molts no pensareu igual, però jo no vull que marxi Campazzo del Madrid. És més, tant de bo que el Madrid recuperés Luka Doncic. I, és clar, tant de bo que nosaltres recuperéssim Satoransky o Hezonja. I reblo, seria èpic que tots els equips d’Europa aconseguissin que els Bogdanvic, els Gasol, els Marjanovic, els Ilyasova, els Guduric, els Sabonis, els Kurucs o els Poirer tornessin a creuar l'Atlàntic.

Tant de bo que els seus noms sonessin al Buesa Arena, al Palau Blaugrana, al Wizink Center, al Zalgirio Arena, al Mercedes Benz de Berlin, a l'OAKA, al Pavelló de les dues grans mentides (el de la Pau i l'Amistat), a l'Astroballe, al Pionir, al Sinam Erdem, al Mediolanum Forum, a l'Audi Dome, al Megasport, a l'Stark Arena, a l'Ulker Sports, a l'Arena Mytishchi, a La Mà d’Elies (em nego a dir-li Menora Mivtachin), a la Fonteta, al Sibur Arena, al Nou congost, a l'Olímpic de Badalona, al Carpena, al Fontes do Sar i, en definitiva, a qualsevol pavelló ubicat al vell i bell continent.

Tant de bo que cap jugador marxi mai més a l'NBA. Allà ja tenen el seu basquetbol, ni millor, ni pitjor, diferent. Amb una mentalitat i una forma d’entendre el joc als antípodes d'Europa. Tant de bo que ben aviat tots els europeus (o jugadors FIBA) tornin a jugar a casa nostra, perquè el nivell fotria un salt exorbitant, veuríem molts minuts d’aquests cracks i, sobretot, els veuríem a hores decents.

Sí, ho sé, sóc particular, però sóc algú que fa més de 30 anys es va enamorar d’aquest esport veient bàsicament bàsquet europeu (i també el de Magic i Bird). Algú que va enamorar-se del so del Palau Blaugrana, dels tirs a tauler d’Epi, dels triples de Sibilio, dels collons del Lagarto, de la màgia de Corbalán, del caràcter de Fernando Martín, de la insolència de Petrovic, de la bogeria de Berkowitz, de la classe de Karnišovas, dels clínics al pal baix de Dejan Bodiroga, del joc sumptuós de Kukoc, de la capacitat anotadora de Gallis, dels tirs de Riva, de la intel·ligència a la pista de Marzoratti, de la duresa de Menhegin o de la finura de Magnifico.

I si us pregunteu per què me'n vaig enamorar us diré que va ser, sense cap mena de dubte, perquè els vaig poder veure. I els vaig poder veure perquè jugaven tots a Europa, perquè els podíem gaudir aquí i, per què no dir-ho, patir-los. Un patiment que, digueu-me masoquista, era meravellós.

Per tot plegat demano quelcom impossible, demano que Facundo Campazzo no marxi, perquè el vull gaudir i patir aquí totes les vegades que calgui. Ah, i no només això, tant de bo que tornin tots.

 

Autor: Jordi Perramon // Fotografia: Mundo Deportivo