Les rates mai no abandonden el vaixell

Bon dia, bona tarda, bona nit, sóc en Jordi Perramón i com que no sé quan llegiu això us dic bon dia, bona tarda i/o bona nit.

Molts cops em pregunto què és el bàsquet, i jo sempre el defineixo igual, amb la següent sentència: "El bàsquet és un esport en què es guanya l'inguanyable i es perd l'imperdible." Cadascun de nosaltres podrà tenir la seva definició del nostre esport, més o menys allunyada d’aquesta, una definició amb la qual podrem estar mes o menys d’acord, cadascun de nosaltres tindrà la seva, però segur que totes seran més o menys properes.

A part de la definició que faig jo de joc en què es guanya l'inguanyable i es perd l'imperdible, per mi el bàsquet també són altres coses, coses com el respecte als teuscompanys, als àrbrites i als rivals, i ahir vaig veure coses que per mi...no són pas bàsquet.

Que el públic cridi i animi és sa, que el públic cridi i insulti ... no és ni bo ni sa, i no ho és perquè perdre el respecte pel rival i a més insultar-lo demostra mediocritat; i qui va a un camp a insultar és per un cantó un mediocre i per un altre un covard (si vols dir-li fill de puta a un paio de 2.08m ves davant d’ell i li dius a la cara, no t’amaguis darrera de la gentada d’un pavelló).

Personalment em sembla greu que ahir el Wizink Center cantés a Mirotic que era una rata (per cert animal molt intel·ligent que s’adapta a qualsevol situació i ambient per dur i dificultós que sigui -Mirotic es va adaptar al ambient amb 19 punts i 5 rebots-), tan sols demostra que qui ho canta és mediocre com a persona i com a esportista (i dic el mateix per qui tira caps de porc a un camp o insulta de qualsevol altra manera a un rival), però el que em sembla molt més greu, infinitament més greu, és el que va fer ahir abans del Madrid-Barça el metge de la secció de bàsquet del Reial Madrid.

Trobo vergonyós que algú, qui sigui, utilitzi cert tipus de formes per animar el seu equip, i dir del rival: "Son las mayores ratas de la Euroliga."

És dir molt poc d’aquest senyor com a esportista, company, i com a persona, ja que demostra poca intel·ligència; i és que això  si vols ho dius al vestidor, en un lloc tancat i sense càmeres, i no en un lloc on algú et pot gravar.

El doctor Miguel Ángel Lépez, metge de la secció de bàsquet blanca, ha demostrat ser un malesportista, un maleducat i un exemple d’allò que no és ni el bàsquet ni hauria de ser cap esport.

Al rival, sigui qui sigui, el respectes, i el major respecte que li pots tenir és sortir a la pista a deixar-te l’ànima. Intenta guanyar-lo no de 30, de 50 si pots. El respecte màxim és sortir i jugar al màxim del minut 1 al 40, i això hauria de ser l'objectiu de tots, perquè amb respecte pel rival la definició de joc en què es guanya l'inguanyable i es perd l'imperdible és absolutament correcte.

En canvi, amb l’insult gratuït, el menyspreu i la prepotència no es defineix mai el nostre esport, i espero que no el definim mai amb aquests termes, perquè el bàsquet no és això, no és insultar, no és menysprear, no és anar de sobrat. El bàsquet és un esport en què es guanya l'inguanyable i esperd l'imperdible.

P.D.: A tot això, cal felicitar el Reial Madrid per la seva victòria, merescuda a la pista, perquè van jugar millor, però que no pateixin, les rates mai no abandonem el vaixell, no ho hem fet quan s’enfonsava, i no ho farem ara.

 

Autor: Jordi Perramon // Fotografia: Diario As