Geòrgia, la petita República del basquetbol d'Otar Korkia
És ben coneguda la importància de les Repúbliques bàltiques (Lituània, Letònia i Estònia) en els triomfs basquetbolístics de la URSS, però de vegades s´obliden les contribucions d'una altra República situada a prop del Caucas (Sud), on aquest esport va assolir alts nivells de popularitat: Geòrgia.
Absorbida per l'Imperi rus a principis del segle XIX, va gaudir d´un petit període d´independència entre 1918 i 1921 aprofitant la guerra civil entre els bolxevics i les restes de la Rússia tsarista, que malauradament va acabar de manera brutal quan l’exèrcit roig va entrar a Tbilisi, la seva capital. Malgrat això, Geòrgia va poder mantenir una certa autonomia durant l´etapa soviètica, i és innegable que, tot i tenir una població relativament petita (al voltant de 4-5 milions), bastants alts càrrecs eren georgians. Sense anar més lluny, Iosif Vissarionovich Jughasvili, més conegut com el dictador Stalin, o Eduard Shevarnadze, l’últim Ministre d´Afers Exteriors de la URSS abans de la seva dissolució.
Pel que fa al bàsquet hi van haver bastants jugadors importants que van lluir la samarreta de la falç i el martell. Per exemple, ja en la primera participació de la URSS en competicions internacionals, l´Eurobàsquet de Txecoslovàquia de 1947, l´equip incloïa dos jugadors georgians: Otar Korkia i Nodar Djordjikia. El segon era un jugador més aviat complementari, però el primer era probablement el jugador més determinant de la plantilla: un pivot hàbil de poc més de 1.90 metres, una alçada que a dia d´avui sembla ridícula per un interior però que destacava notablement en aquella època.
I ho va demostrar essent el màxim anotador de l´equip amb gairebé 15 punts per partit. Així d´entrada no semblen mitjanes gaire destacables, però tenint en compte que la URSS es va proclamar campiona d’Europa amb poc més de 50 punts per matx, ja ens podem imaginar que l´Otar era un jugador d´allò més dominant. A nivell domèstic, la del Dinamo de Tbilisi era sens dubte una de les pistes clàssiques del campionat soviètic.
MIKHAIL GRIGORIEV (àrbitre soviètic): “A la URSS es deia que si arbitraves amb èxit un partit a Tbilisi davant de 10.000 aficionats georgians podies fer la feina a qualsevol lloc!”
Gràcies en gran part a la presència d´Otar Korkia, el principal club georgià es va proclamar campió soviètic en tres ocasions: 1950, 1953 i 1954. Val a dir que en aquells temps la Lliga no es disputava tal com l´entenem ara, sinó que es jugaven una sèrie de partits en dies consecutius entre tots els equips. En tot cas, el cert es que ja cap a mitjans i finals dels anys 50 un interior com Korkia es començava a quedar curt.
Prova d´això són les dificultats que va tenir la URSS quan es va trobar amb els Estats Units als Jocs Olímpics de Helsinki 1952, quan es va haver d’enfrontar a jugadors com Bob Kurtland (2.13 metres) o Clyde Lovelette (2.09). El resultat no deixava dubtes: 58 a 86 pels estatunidencs. Com a conseqüència d’aquella desfeta es va posar en marxa una recerca de jugadors alts arreu de la Unió Soviètica, i homes que superaven els dos metres, i gegants com Jannis Krummins (2.18 metres) o un àgil Viktor Zubkov (2.02) van començar a ser el pa de cada dia.
Otar Korkia va seguir sent un fixe de la selecció fins l’any 1955, quan la URSS va fracassar a l´Eurobàsquet d´Hongria amb una decebedora tercera plaça. A més, el jugador va mostrar clars signes d’estar a l’hivern de la seva carrera. Encara jugaria tres anys més, i es va retirar l’any 1958 amb 35 anys i un palmarès impressionant: 3 Lligues soviètiques, 3 Eurobàsquets i 1 medalla de plata als Jocs Olímpics.
La seva retirada va ser el final d´una era, però això no va afectar el basquetbol georgià. A la Spartakiada de 1959, una espècie d’olimpíada a nivell intern entre les repúbliques constituents de la URSS, la selecció de Geòrgia va assolir la segona plaça, superada només per la potent selecció de la ciutat de Moscou. Nous valors com els alers Ugrekhelidze, Kiladze o Levan Moseshvili, al costat del gegant Anzhor Lezhava (2.11 metres), feien dels georgians un equip temible. I a nivell de club, malgrat ser superat per l’ASK de Riga i el CSKA de Moscou, tothom sabia que jugar a Tbilisi era sempre una experiència. En molts sentits.
ZHARMUKHAMEDOV (jugador del CSKA de Moscou i de la selecció de la URSS): “Una vegada, a Tbilisi, una placa de ferro va caure just al costat del nostre metge. A mi em van llançar una moneda i em van fer un tall. Vam sortir a correcuita per la porta de darrere cap a l´autobús, i un cop ens vam començar a moure ens van llençar pedres. Els havíem guanyat un altre cop. Ells sempre feien apostes: “perdeu de dos punts i us donarem un cotxe i 20.000 rubles!”. El cotxe només li donarien a tres jugadors, així que ho vam rebutjar, però ells ja havien fet les seves apostes.”
Amb la mateixa generació de jugadors de la Spartakiada de 1959, el Dinamo de Tbilisi es va plantar a la final de la Copa d´Europa de 1960. Allà esperava un rival domèstic: l’ASK de Riga, entrenat per Aleksandr Gomelsky i que havia guanyat les dues primeres edicions del torneig (1958 i 1959). Tot i haver superat l´equip letó a la Lliga soviètica, l´experiència dels campions va ser clau, i l´equip de Gomelsky es va endur la final guanyant els dos partits de manera relativament clara (51-61 i 69-62).
Semblava una oportunitat d´or perduda, però la sort va somriure als georgians. El Dinamo va aconseguir classificar-se de nou per la Copa d´Europa de la temporada 1961-62, amb Otar Korkia d’entrenador. Malgrat ser segons a la lliga, el fet que el CSKA de Moscou tingués la plaça assegurada com a campió vigent va donar una plaça extra als clubs soviètics. I aquesta vegada no ho van desaprofitar. A semifinals es van trobar els dos representants de la URSS, amb favoritisme clar per l´equip de la capital russa.
Al primer partit, disputat a Moscou, el Dinamo va aprofitar la baixa per lesió del base Armenak Alachachyan a les files locals per endur-se un avantatge de quatre punts (75-71). I, un cop a casa, confirmarien la sorpresa (74-66). Però la feina no estava feta, el Reial Madrid esperava a la final. L´equip blanc havia quedat eliminat a les semifinals del curs anterior en perdre contra l’ASK de Riga, però aquest cop havia fet un pas més, superant l’Olimpija de Ljubljana en dos duels molt ajustats.
Malgrat els problemes típics de l´època (la URSS i l´Espanya franquista no tenien relacions diplomàtiques), es va arribar a un acord perquè la final es disputés a partit únic en una seu neutral: Ginebra. A Suïssa, malgrat els esforços de Wayne Hightower (30 punts), el Dinamo va ser superior i va aixecar la primera i única Copa d’Europa de la seva historia (90-83).
LEVAN MOSESHVILI (jugador del Dinamo de Tbilisi): “Al pavelló de Ginebra podíem sentir el suport dels emigrants georgians a Suïssa i d’altres països veïns. Un cop a Tbilisi ens va rebre el líder del partit comunista de Geòrgia, Vassily Pavlovich Mzhavanadze. Ens va felicitar a tots personalment.”
Otar Korkia seguiria entrenant l´equip fins al final de la dècada, pero tot i així la dinastia dels Korkia no va acabar aquí. El seu nebot, Mikhail Korkia, seria l´aler titular de la selecció soviètica que l’any 1972 va guanyar l´or olímpic. I no era l´únic georgià, ja que el seu company Jurab Sakandelidze també va ser un dels jugadors destacats d´aquell equip que faria historia, el primer en derrotar els americans a les Olimpíades.
Ja caps als anys 80, la presència de georgians a la selecció va quedar limitada a l’aler-pivot Nikolay Deryugin, amb un paper de jugador de rol, mentre que el Dinamo de Tbilisi es va quedar una passa per darrera dels equips punters de la competició. Tot i així, ja que de manera recent la selecció de Geòrgia ha aconseguit disputar un Eurobàsquet, era de justícia recordar la importància que aquesta petita república va tenir en els èxits soviètics.
Autor: Marc Bret Cano
