HVALA, SVETI!

Bona nit, Sveti, permete’ns que t’anomenem així perquè és com ho fa en Jordi Robirosa. No ens enganyarem, quan ho diu ell penses, ja m’agradaria poder-t’ho dir amb aquesta beneïda seguretat. Sabem que aquesta declaració d’amor no t’arribarà mai perquè això no és una sèrie d’Albert Espinosa.

Però, coach, de debò, gràcies per tot. Avui som conscients que formem part d’una història que s’acaba, la història d’una obsessió com acostumes a dir quan et pregunten per la importància del basquetbol a la teva vida. I ho tenim ben clar: hi penses cada dia perquè no saps pensar en res més.

Deia Mark Twain que la majoria dels homes moren als 27 anys, però que nosaltres senzillament els enterrem als 72. Aquest mes d’agost en faràs 77 i som a pocs minuts que un dels teus equips potser ens aixafi la guitarra com ho va fer el teu Alba Berlín als anys 90 o també el teu Bayern de fa més d’una dècada.

Aquest racó d’avui el fem diferent perquè només el podíem adaptar per algú com tu. Has obert tantes vegades camí arreu on has estat. Alguns necis tenen la gosadia de discutir el teu palmarès només perquè comenten l’errada flagrant de comparar-lo amb Obradovic.

Però tu ets l’heroi de les primeres vegades, aquell savi despistat que arriba a un club com el Barça, a una secció com la nostra, plena de traumes i entorn tòxic sense ni un bri d’interès per totes aquelles coses que consideres foteses.

I així és com ens vas rescatar de 19 anys de desgràcia, d’infortuni, d’injustícia, de crueltat. Un conglomerat d’adjectius que definien també el caràcter català, allunyadíssim del teu. D’ençà d’aleshores has estat el nostre heroi i totes les teves frases inconnexes, sense cap sentit lingüístic però sabent a cor que vols quin era el missatge que ens volies transmetre formen part del teu imaginari.

T’ho perdonem tot, també que no parlis en català, ei que valorem que recordis com es diu Ronda de Dalt. Perquè si després has de fer com en Hristo Stoitchkov i dubtar de la neutralitat de depèn de qui que li preguntes d’on és i et diu que de Madrid, ja tens el cel guanyat.

A la teva segona època al Palau et definíem com en Paul Cicero entrant al Copa Cabana a Goodfellas, geni i figura.

Tu ets com en Martin Scorsese, capaç d’obrir camí en altres camps i marcar un abans i un després però mantenir-te a l’olimp de ser insuperable en el teu gènere. Tal com vas fer amb la Copa Korac de l’Alba de Berlín, amb la FIBA Eurocup del Girona, amb l’assentament a l’elit del Bayern o dignificant per última vegada la dissortada Virtus de Roma.

I és capital de destacar-ho perquè seria injust que els que pensen que has estat un bomber que s’ha passats els últims temps retornant llorers verds a equips que ni sentien l’eco de la seva civilització guanyadora, s’equivoquen de mig a mig. I sí, Sveti, tu vas il·luminar temps difícils pel Barça quan vas tornar el 2018 i ens vas regalar 2 Copes , uns temps similars als contemporanis. Allà on hi ha buròcrates de la tristor, hi ha el Pesic més brillant.

I com Scorsese, tot sovint has estat un geni incomprès que tot just, ara, quan avui ens regales el teu testament vital és quan molts s’adonen que vas fer bona aquella dita de Jorge Luis Borges: la derrota té una dignitat que la sorollosa victòria no coneix. Perquè sí, Sveti, has guanyat molt, moltíssim, i també com a l’esport, has perdut, però sempre has marcat el mateix perfil: discret.

Ja podies haver dedicat un enfilall de mots impronunciables pels que no hem nascut als Balcans a l’àrbitre que després a la sala de premsa sempre identificaves on era l’error propi i mai queia sobre els jutges del partit. Els serbis també saben guanyar.

Deies ahir que Salvador Alemany ha estat el millor president que ha tingut mai el Barça de bàsquet. Enlloc teu, algú altre hauria pogut aplicar l’afectació de modèstia més ortodoxa, però tu, justament serbi, ets heterodoxament natural: vas esbossar el teu somrís sorneguer per afirmar que sí, que ho havies dit perquè t’havia fitxat. O com en aquella prèvia de la final ACB en què vas tocar el trofeu perquè et va fer riure que algú cregués en una superstició.

Però tu vas fer indiscutible a Gregor Fucka, a Femerling. Vas fer que Dueñas tingués la millor temporada de la seva vida, que De la Fuente semblés Pete Mickeal abans que Pete Mickeal, que Varejao sortís al parquet amb minuts d’impacte. Tu saps perfectament que vas aterrar aquí perquè tu i un tal Bodiroga la vau fer grossa amb la teva Iugoslàvia a Indianàpolis.

Ai, la teva Iugoslàvia, ella i els teus pares, les úniques coses que a part del bàsquet i del teu nucli familiar t’ha interessat al llarg de la teva existència. Com vols que no t’estimem si quan els més joves tossudament alçats esberlaven anys de letargia política del nostre país tu vas dir rient que eres d’un país que ja no existia.

Qui t’havia de dir que quan vas aterrar per primera vegada al Palau un 12 de febrer de 1975, encara amb Franco viu, acabaries esdevenint un dels tècnics més estimats del Barça, i parlo de totes les disciplines del Futbol Club Barcelona. Deien les cròniques de l’època que eres un base malcarat, amb una gran visió de joc, una mica limitat en el llançament. Però ja apuntaves maneres, perquè vas fer veure la padrina als senyors Paszucha i Drost, els col·legiats d’aquell matx.

Aleshores, el tècnic del Barça era el teu compatriota Ranko Zeravica, el botxí del teu KK Bosna a la Korac de 1978 quan va tornar al Partizan per guanyar-vos la final de Banja Luka. Gairebé 30 anys després et convertiries en el segon serbi que dirigia el Barça. Aquell vespre, per cert, tenies al costat noms com Mirza Delibasic o Zarko Varajic però els 29 punts de Manolo Flores van fer que els culers guanyessin aquell duel de la Korac.

I haurem d’acabar, coach, com gairebé fas tu amb la, probablement, última generació dominant de la selecció iankee. Si, tu, que et diuen afectuosament avi però que vas domesticar durant més de 30 minuts els Lebron James, Kevin Durant i Stephen Curry als últims Jocs Olímpics.

Perquè si alguna cosa ens ha quedat clar de la teva manera de fer, tan juxtaposada a la teva dificultat per expressar-te i de connectar dues frases seguides en castellà a una sala de premsa, és que quan nosaltres hi anem tu ja en tornes. Des de la defensa has construït equips guanyadors i inoblidables i has estat permanentment a l’avantguarda d’un basquet que sempre has canalitzat a través d’una expressió artística que ha combinat a la perfecció pols oposats complementaris, dues maneres de fer, dos mons que han convergit per sempre més a les teves mans, una herència que ens deixes encara en plenitud.

I tot amb la teva cara de badoc, tan lluny de la teva agudesa, amb la pallissa al mateix xiclet quan en Tito encara respirava, els cabells malhumorats que només vas permetre que et desmanegués en Saras Jasikevicius, aquella habilitat natural de mentor de treure suc a les limitacions de tants jugadors, els escarafalls, els temps morts en què feia la sensació que els teus alumnes no t’entenien.

Encara recordem el dia que vas fer debutar Aleix Font, el dia que en David Navarro ens va dir que ningú no entenia el bàsquet com tu i un anecdotari que ens ha fet mirar-te sempre com un membre de la nostra família.

Podríem acabar amb aquella frase tan cèlebre: “Aigua, ciment, Pesic monument.” De fet, podríem triar i remenar per reblar el clau amb sentències tan teves, però ens quedem amb aquell passatge: “Quién tiene 3 coches en garaix, no va a rebote ofensivo.” FINS SEMPRE, SVETI.