Ricardo Pittis, pura adaptació al context viscut

Avui ens ve de gust acostar-vos la figura del llegendari aler italià Ricardo Pittis, jugador històric que va jugar durant dues dècades a la Lega, repartides entre dos equips: l’Olimpia de Milà i la desapareguda Benetton de Treviso.

Nascut un 18 de desembre de 1968 a la capital de la Llombardia, Pittis va debutar amb el primer equip de la Borletti el curs 84-85’, malgrat que no en va ser un habitual fins la campanya 87-88’. Al costat de noms com Mike D'Antoni, Bob McAdoo, Ricky Brown, Ken Barlow o Dino Meneghin,va guanyar 2 Copes d’Europa consecutives contra el Maccabi: a Lausana 1987 i a la primera Final Four moderna a Gant. En aquesta segona final tindria un paper força protagonista, amb 8 punts, 3 rebots i 1 assistència en 10 minuts.

Amb només 20 anys ja era un jugador top del vell continent gràcies a la seva maduresa i intel·ligència tàctica, a més de gaudir d’un bon canell i d’uns notabilíssims fonaments amb els seus 203 centímetres. Els anys van començar a passar, i les velles glòries del Milà es van anar retirant, fet que van deixar a Pittis al capdavant de la nau llombarda, moment en el qual se’l va començar a conèixer com ‘Il Capo’. L’estiu de 1993 deixava Milà per enrolar-se a la Benetton de Treviso, que acabava de perdre la final de la Copa d’Europa contra el Llemotges.

Enrere deixava un palmarès esplèndid, on afegiria a les 2 màximes corones, 2 Korac, 1 Intercontinental, 4 Legas i 2 Copes. També va ser en aquells primers anys de la dècada dels 90 quan va convertir-se en un element clau de la selecció italiana, amb qui guanyaria la plata a l’Eurobasket de 1991 a Itàlia, metall que repetiria l’any 1997 en el mateix torneig, aleshores disputat a Espanya.

A la Benetton tindria el seu zenit esportiu, essent el líder d’un equip que dominaria el Pallacanestro, amb la Copa Saporta de 1995, les Copes italianes de 1994 i 1995, la Lega de 97 i la Supercopa també del 95. Amb els verds es trobava al cim de la seva carrera, amb un caràcter guanyador que admiraven companys i rivals, però l’any 1998 li arribaria un cop demolidor per la seva carrera.

Una gravíssima lesió al tendó del braç dret el va obligar a reinventar-se del tot, havent de canviar la seva mecànica de tir i la mà dominant, una circumstància que hauria suposat la fi de l’elit esportiva per la gran majoria.

Però Pittis era diferent, i a base d’un esforç sobrehumà va sobreviure al màxim nivell 6 anys més, fins la seva retirada l’any 2004, quan afirmaria que el dolor era insuportable.

El nou Ricardo Pittis va perdre rang de tir, i els seus llançaments amb la dreta eren pràcticament irrellevants, una mà gairebé sense sensibilitat. Ens els seus primers anys a Treviso era un bon bombarder des del perímetre, cosa que va canviar del tot d’ençà de la lesió, obligant-lo a jugar a les proximitats del cèrcol. Els percentatges en els tirs lliures van disminuir per sota del 50%, fins al punt que segur que recordareu algun tir lliure executat de cullera a l’estil Rick Barry.

Mai no superaria els 10 punts de mitjana, però augmentaria les prestacions en la resta de facetes: la seva aportació en el rebot milloraria, la seva visió de joc el va permetre ser un repartidor de joc d’altíssim nivell al pal baix. En defensa, la seva actitud intractable i la seva activitat de mans el van permetre robar moltes boles a les primeres línies rivals per fer córrer ràpidament la pilota en transició.

Aquesta mena de Pittis 2.0. continuaria sent el referent dels del Palaverde. Amb companys com Petar Naumoski, Marcelo Nicola, Massimo Bulleri, Jorge Garbajosa, Trajan Langdon, Henry Williams o Tyus Edneyaixecariauna altra Copa Saporta (a la final de 1999 contra el Pamesa Valencia), 2 Lligues, 3 Copes i 2 Supercopes més, a banda de la final de l’Eurolliga del 2003 perduda contra el Barça de Bodiroga al Sant Jordi.

Un cop penjades les botes va mantenir intacte el seu compromís amb la Benetton, i és que després que el club anunciés la seva voluntat de mantenir només l’estructura formativa va crear el Consorci Univers Treviso, que tenia com a objectiu que la Benetton continués al primer ordre del Pallacanestro. Malgrat el seu esforç la Lega va desestimar la inclusió de l’equip a les seves competicions per falta de documentació.

Aquest és el nostre petit homenatge a un supervivent absolut, a algú que es va definir a la perfecció en una entrevista l’any 2002 a l’Eurolliga: "No vull ser presumptuós, però vaig néixer com un jugador versàtil. És el meu caràcter, és la manera com visc la meva vida. Intento adaptar-me a totes les situacions que he d’afrontar: a dins i a fora de la pista.”

Ricardo Pittis, pura adaptació al context viscut. Un exemple i una inspiració per tots nosaltres.