Amb l'Alejandra Llambés recuperem del racó de la història personatges dels equips rivals que visiten el Palau Blaugrana que han estat autèntiques llegendes dels seus clubs. Biografia i partits històrics com a binomi.
Avui fem una secció diferent. I és que aprofitant que Svetislav Pesic torna al Palau com a entrenador del Bayern i aquest serà el seu últim partit a l'Eurolliga, hem volgut fer-li una mena de carta de comiat per agrair-li profundament tot el que ha fet pel Barça i pel nostre esport en general. Es retira una llegenda, el líder de la primera Eurolliga aquell llunya 2003 al Sant Jordi.
Amb el capítol que dedicarem més endavant a Dimitris Diamantidis, avui volem treure de la llista de pendents un altre jugador mític: Mike Batiste. De fet, probablement no s’entenen els èxits més moderns del PAO sense la sublimació de l’art del pick and roll entre el nostre protagonista i D3.
Nebojsa Popovic, batejat per Ranko Zeravica com el pare del bàsquet iugoslau, va ser el cofundador de la secció de kosarka de l'Estrella Roja al costat de noms com Tullio Rochlitzer, Aleksandar Gec, Ladislav Demsar i Srdan Kalember. Una iniciativa impulsada per la Unió de la Joventut Antifeixista Sèrbia. Era el 4 de març de 1945.
Amb el sobrenom de Niksa, Nikola Prkacin era un jugador interior que alternava el 4 i el 5 segons la necessitat del context. Un jugador de 2.08 amb una gran capacitat d’assistir als companys i amb un més que notable tir des de la mitjana distància, un bon lector de continuacions, sobretot al pick and roll, i que va ser capaç de contrarestar la manca de centímetres i de kilos amb el balanç corporal i la força exorbitant.
No hem pogut fer primera cita perquè el partit inaugural d’aquesta Eurolliga va ser el primer entre tots dos equips. A més, no hi ha un jugador o un entrenador de nivell que hagi estat gaire anys defensant l’elàstica o la banqueta dels de Tel Aviv. Així doncs hem decidit fixar-nos en les participacions de l’Hapoel de Tel Aviv a la Copa d’Europa de la FIBA.
Marxarem a l’embrió de l’equip que avui ens visita, fundat amb prou feines fa tres anys per l’empresari Abdulla Saeed Al Naboodah i que enguany debuta a la màxima competició continental amb un contracte de 5 anys amb l’Eurolliga gràcies a l’organització de l’última Final Four. El nom que ens ajuda a entendre l’existència d’aquest club en un país sense cap mena d’arrelament amb el nostre esport és Dejan Kamenjasevic.
Torn de parlar d’Ivo Nakic, aler històric del Partizan que va vestir l’elàstica negra i blanca dels de Belgrad entre 1986 i 1992. Nascut un 26 de maig de 1966 a Rijeka, Croàcia, Nakic es va convertir en el primer jugador a guanyar dues Copes d’Europa amb dos equips diferents. L’última amb el Partizan el 92, i les dues primeres de manera consecutiva com a jugador de rotació de la Cibona el 85 i el 86. Un conjunt liderat per la mà àuria de Drazen Petrovic.
Si vam dedicar un Racó de la història a l’arquitecte de l’esport de la cistella a Israel i al director d’orquestra de la Copa d’Europa de 1977, el gran Ralph Klein, no podíem oblidar-nos de Rudy d’Amico. Estem convençuts que encara a dia d’avui deu ser l’entrenador més desconegut de tots els que han aixecat una màxima corona.
Retem homenatge al gran Jean-Michel Sénégal, conegut amb el sobrenom de Segalo. Base històric del basquetbol francès, de 184 centímetres i considerat un dels millors jugadors de tots els temps al país gal. Passador extraordinari, com ho demostren els tres guardons a millor assistent de la Lliga francesa, va regalar el seu talent a l’ASVEL, el Llemotges, el Racing de París i, sobretot, a l’ASPO Tours, a qui va conduir als seus anys daurats i irrepetibles.
Volem recordar un jugador modest, algú que va iniciar el camí de la família Brizuela al bàsquet d’elit. Això d’avui pretén ser un homenatge a tots aquells jugadors que des del seu vessant humil i treballador han tingut l’oportunitat de tastar el gust dolç de la màxima categoria de l’esport. Volem que aquest ‘Racó de la història’ sigui una manera de dignificar un cognom que, com diu sempre el Roger a les ‘transmis’, en Darío ha elevat al nivell més alt.
Milan Tomic és un d’aquells personatges del basquetbol que han marcat un perfil més aviat baix. Un d’aquells homes del nostre esport que són fidels a uns colors des del seu tarannà d’obrer, de jugador que treballa en silenci i que massa sovint queda diluït dins d’un imaginari col•lectiu que no li té prou atencions.
Torna una altra mítica esquadra italiana al Blaugrana i és moment de fer-vos arribar la llegenda Roberto Brunamonti, 21 anys d’una carrera a l’elit repartida entre l’humil Rieti i, sobretot, la Virtus de Bolonya. Un jugador que brillava quan més rugia la grada, acostumat a sortir a fer l’escalfament mentre el públic elevava el càntic contra seu. I, en aquest context, no errava ni un llançament.
