La segona unitat: el gran èxit de Saras

En una temporada estranya, en què els culers encara no han pogut gaudir “in situ” de l’entrenador més esperat dels darrers anys, fa la sensació que aquest any sí que hi ha EQUIP.

Des de fa dies penso en les diferències entre l’equip d’aquesta temporada i el de la passada. A principi de curs només una incorporació, Calathes (que tot i que no és del meu gust haig de reconèixer que està fent un gran feina). En la darrera setmana, Leo Westermann per Heurtel. Pels que coneixeu la meva forma de pensar sabeu que aquests fets suposen un canvi molt important, perquè la posició de base condiciona totalment com juga l’equip.

Tot i així crec que el pas endavant que ha fet el col·lectiu és que ha sumat jugadors a la causa. Alguns tenien una presència residual (Smits), d'altres donaven descans al titular (Abrines) i d’altres simplement s’havien estancat. No sabrem quin pes té el 'coach' en aquesta millora, ni si els jugadors han fet una passa endavant, ni si la dinàmica hi ajuda. Però queda clar que alguns jugadors podrien optar al premi al basquetbolista més millorat actualment.

Fent una repassada a l’equip, el cas que em crida més l’atenció és el paper de Rolands Smits. El jugador letó es troba en un estat de forma espectacular. Ja sabíem que podia obrir el camp i amenaçar des del llançament exterior. Però enguany fa moltes més coses: Saras l’aprofita en moltes situacions al pal baix, té molt bones mans a l'hora de passar, llegeix el joc perfectament (la majoria de vegades tria la millor opció). I no hem d'oblidar que gràcies al seu físic i per les circumstàncies de l’equip (l'absència d’un 5 i les lesions) està responent molt i molt bé quan ha de jugar de 5 pur.

Un altre cas és el d'Àlex Abrines. És cert que és titular per Saras i que no forma del que es diria “segona unitat”, però crec que se l'ha d'esmentar. La seva efectivitat en el llançament exterior no ens sorprèn, però sí com l’entrenador ha creat situacions de joc per aprofitar la seva qualitat. El joc de l’illenc aquest any, però, va molt més enllà de les accions de tir: penetra molt més i molt més dur (ens ha deixat ja alguna jugada amb esmaixada inclosa a la cara del pivot de torn), ajuda moltíssim tant al rebot defensiu com a l'ofensiu i la seva activitat en defensa està al nivell que demanda Jasikevicius. S’haurà de veure el seu rol quan torni Víctor Claver.

De qui no se n'ha parlat gaire aquesta temporada és de Pierre Oriola. Segurament perquè el seu nivell d’activitat sempre ha estat molt alt (que jo recordi des dels seus inicis a Manresa). El de Tàrrega segueix sent un jugador indispensable en alguns aspectes: la defensa del bloc directe, el joc sense pilota i la seva velocitat en transició. Potser per les circumstàncies o perquè ho han buscat i treballat l’equip tècnic i el mateix Pierre. I és que es poden veure situacions de llançament a mitjana distància, accions de fintes i penetracions (també és dels qui ha deixat algun pivot en evidència -sortint al pòster-), i fins i tot 'postejant' al pal baix.

Aquests tres noms només són un exemple del gran èxit de Saras, però queda clar que el fons d’armari de l’equip (que ja existia), sembla molt més profund. No trobeu que hi ha molts jugadors que estan millorats respecte l’any passat i que en un moment o altre poden aportar? Higgins, Kuric, Hanga, Sergi Martínez, Pustovyi també podrien haver entrat en aquesta llista de tres noms.

Tota aquesta feina fa que tothom estigui més involucrat, millora la dinàmica de l’equip i té preparats els jugadors per agafar responsabilitats davant de possibles baixes.

Fins aquí la meva petita reflexió. Prometo que la propera no trigarà tant com aquesta.

No voldria acabar sense demanar un desig allunyat del bàsquet:

Fem bondat! I cuidem-nos!

 

Autor: David Armadàs Grao // Fotografia: Marca