El silenci del Palau

Feia mesos que no trepitjava el Palau. En tenia ganes, i m’havia estat preparant per les sensacions que podia tenir. Però s’ha de viure, i tant que s’ha de viure!

 

L’arribada va ser com sempre. Bé, com sempre no, m’explico. Res de trànsit en les proximitats, entrada de cotxes a comptagotes. Recollida d’acreditacions amb el corresponent certificat d’autorresponsabilitat. Haig de reconèixer que mai havia aparcat tan a prop. I mirades al teu voltant perquè estava desèrtic: no m’ho podia creure... A l’entrada el corresponent control de temperatura, rentada de mans i totes les altres mesures que malauradament tots coneixem perfectament des de fa gairebé un any.

I ara ja sí, com està el Palau?

Em va venir una imatge al cap. Jo només havia estat en un partit al palau amb aquell número de persones. A l’edat de pre-infantil, un servidor va jugar allà la final d’un torneig de nadal que es feia en aquella època (un ja és un veterà, tot i que encara doni guerra amb els meus benvolguts Romeskus). Però no ens despistem, va ser impactant escoltar com xisclaven les bambes en els diferents desplaçaments dels jugadors i les diferents consignes dels preparadors durant l’escalfament.

De cop i volta giro el cap, i el primer que trobo a faltar, els micròfons de 24segons i en Roger fent la seva salutació. Tota la premsa separada per diferents seients. Seríem una quinzena. Torno a mirar el camp, una lona que tapa tots els seients de darrera de les banquetes. Nacho Rodríguez assentat a la cantonada de la graderia sol i prop de la banqueta. Però hi ha una cosa que no canvia: el soroll. Sí, el soroll que normalment pertanyia als Dracs ha estat substituït per la música a tot volum. Haig de dir també que durant el joc el silenci era absolut.

Però no ens avancem, abans del partit s’escolta com Abrines i Calathes criden l’atenció d’XP per a saludar-lo. El mateix succeeix entre Pangos i Saras i el seu ajudant. I sí, un silenci durant el joc que permet escoltar la feina d’altres companys quan entren en directe. Però el que més gaudia eren les indicacions de dos grans mestres a les banquetes als seus jugadors. Xavi Pascual es va deixar la gola reclamant a Rivers que jugués u contra u en situacions d’aclarat al crit de “YOU, YOU!!!”.

Haig de dir que Rivers no estava per jugar-los, no ho va provar cap de les vegades. El que sí que crec és que ha disminuït és el volum de les protestes dels jugadors, molt més pausats i sent conscients que se’ls hi escolta tot. Els entrenadors també han sortit guanyant en la seva comunicació: els dos van passar-se gran part del partit cantant els atacs dels seus rivals perquè els seus jugadors anticipessin la defensa. I això, a un que li queda molt per aprendre de bàsquet, és com un clínic en situació real de competició.

El resultat el sabem tots. Però la sensació no va deixar de ser estranya, ja que en acabar el partit, semblava que allà no havia passat res si no fos pels treballadors del club i la premsa que encara quedava. La imatge és trista, la situació és trista. M’agradaria tornar a veure el Palau ple a vessar, sobretot perquè això significaria que ja hem passat aquesta maleïda situació que estem vivint. Els que em coneixeu sabeu que m’agrada posar alguns temes a sobre de la taula i només voldria llençar una pregunta que està generant molta controvèrsia: s’haurien d’estar celebrant totes aquestes competicions en la situació que estem actualment?

Fem bondat! I cuidem-nos!

 

 

Autor: David Armadàs // Fotografia: Structurae