La Barba Màgica
Acostumo a ser conscient que algunes de les meves opinions no són populars. M’agrada –molt- la figura de Luka Doncic malgrat haver jugat al Madrid, per citar un exemple. Potser m’acabaré comprant la samarreta dels Mavs, ja ho veurem. El fet és que a l’esport del basquetbol hi ha molt purisme –i és bo que n’hi hagi, perquè el joc evoluciona a una velocitat vertiginosa-. Analitzar les implicacions de les noves normatives i disposar nous mètodes d’atac i/o defensa ha estat feina dels entrenadors els darrers 20 anys. Tot sovint, però, ens esperem veure tota la vida el joc que més ens ha fet gaudir. Què és això de veure un pivot llançant triples –i amb encert!-? Què se n’ha fet dels especialistes de tota la vida?
El joc d’equip i la pissarra de la vella Iugoslàvia ha donat pas a un esport marcat pel físic i per la tècnica individual. El playground americà també ha transformat el bàsquet FIBA, tot i que encara no del tot. La versatilitat dels jugadors també és infinita i cada cop costa més diferenciar quina posició ocupa cada jugador. Com a curiositat, alguns videojocs de la NBA descrivien el base dels Philadelphia 76ers Ben Simmons com Aler - Aler Pivot. De fet, la culpa no és del videojoc, perquè l’australià fa 2,08m d’alçada i 2,14m d’amplària màxima, domina el joc de peus i té forces mancances en el tir exterior. En una altra època, segur que jugaria a dins. Quelcom ha canviat.
El bàsquet actual genera nous perfils de jugadors, fruit de les exigències físiques i dels nous dibuixos tàctics als quals obliguen les (noves) regulacions d’aquest esport. En aquest sentit, autèntiques bèsties físiques com Zion Williamson –encara pendent de debutar a l’NBA- o LeBron James redibuixen les necessitats defensives i els sistemes d’ajudes. S’entén, doncs, que es generin nous espais, en ser necessàries més ajudes, per a que els tiradors facin fortuna. Triples i més triples.
Ara, hi ha una altra raça de jugadors que no practiquen el predomini físic i juguen amb el cervell com a principal aliat. He llegit i sentit multitud de crítiques envers el joc James Harden. Diuen que sempre fa el mateix, que sempre hi ha una finta, acompanyada d’un step back amb triple o d’una entrada a cistella. El seu domini del joc de peus i la capacitat per controlar el nombre de passos –tot i que no sempre- el fan gairebé imparable. Però clar, això va acompanyat de dues qualitats exquisides: un tir de tres excel•lent - n’intenta més de 13 per partit amb més d’un 36% d’encert- i una visió de joc molt important. Els principals beneficiaris d’aquesta visió de joc han estat PJ Tucker, Trevor Ariza o Eric Gordon segons la temporada –que han rebut les assistències de la Barba sense gaire oposició de la defensa, més preocupada de l’ajuda-.
Quan Harden toca la barba màgica i comença aquella dansa tan característica amb el defensor, no hi ha res a fer. Tothom balla la seva música sense oposició, i la jugada acaba indefectiblement en cistella. De fet, durant els playoffs de la temporada 2018-2019, Ricky Rubio va assajar una nova manera de defensar the Beard: donant-li el seu costat dret per evitar que encistellés de triple amb el seu step back. La defensa del jugador del Masnou acceptava el mal menor –una cistella de dos punts- per evitar que Harden llencés des de la llarga distància.
L’estrella d’Adidas li va dir a la seva mare de petit “Jo vull ser una estrella” (Imma be a star). Sembla ser que Harden no només ho ha aconseguit, sinó que ha tingut una influència rellevant a la pràctica del basquetbol.
Autor: Silvio Falcón // Fotografia: Marca