Autor: Pau Cortés/Fotografia: Euroleague.net
Després de les classificacions per la via ràpida de CSKA i de Fenerbahce, campió i finalista de la passada edició, respectivament, el Reial Madrid tenia el seu primer ‘match ball’ per acompanyar-los i esperar a veure quin seria el quart classificat. Però no valia a badar: si alguna cosa havia demostat el Darussafaka en els tres partits anteriors era fe, molt fe, una extraordinària capacitat de lluitar els partits fins al final i de forma desacomplexada (i fins i tot de guanyar el Madrid al Palacio). Però aquest cop els blancs han sabut jugar millor els darrers minuts per jugar amb una relativa major comoditat, tot i l’asfixiant pressió del rival. Sergio Llull ha tornat a ser decisiu però el més valorat ha estat un Luka Doncic que clarament ha anat de menys a més en aquesta sèrie.
El partit ha començat amb una successió de parcials d’una banda i de l’altre, com si, davant d’un partit tant decisiu, uns i altres volguessin intimidar el contrari i demostrar, a ratxes, la seva capacitat anotadora. Així, els locals començaven avantçant-se amb un 5 a 0 que ràpidament era contestat pel Madrid amb onze punts consecutius. Les coses tornaven a estar igualades quan el Darussafaka amb tres tirs lliures i dues cistelles consecutives, però el Madrid no trigava a prendre un cert marge novament.
Les ratxes també han vingut determinades per la inspiració dels dos principals arguments ofensius d’un i altre bàndol, els dos homes que hane estat més determinants a la sèrie i durant la fase regular: Sergio Llull i Brad Wanamaker; aquest darrer ha pogut recuperar l’encert que no va tenir en els mibnuts inicials dle primer quart. Durant aquests deu primers minuts cadascun dels jugadors ha fet 10 punts. Finalment, el 21 a 24 ha reflectit perfectament un quart amb molt de tempteig i igualtat.
En el quart que ha vingut a continuació, curiosament, Llull no ha anotat i Wanamaker només ha fet una cistella, però el primer ha tingut molt millor relleu que el segon. Trey Thomkins, que era dubte per avui per una lumbàlgia i que per aquesta mateixa raó no va jugar el partit de dimecres, va anotar nou punts en aquests deu minuts (amb algunes cistelles importants, com la que aconseguia l’empat a 28 quan els turcs prenien la iniciativa), i el jove Doncic, que en general havia fet una sèrie més aviat discreta, ha tornat a ser en certs moments l’adolescent que ha enlluernat tot el continent. A l’altra banda, era sobretot Ante Zizic qui mantenia les ferms els seus. El seu millor moment ha arribat just abans de l’esmentada jugada de Thomkins, quan ha avançat el seu equip i en la jugada següent ha clavat un tap a Randolph.
Més enllà de les alternatives i la profunditat de banqueta, el Darussafaka ha tornat a patir d’un mal que ha estat recurrent al llarg de la sèrie: s’ha s’entestat en tirs de tres tot i l’escàs encert. En un principi això no ha atorgat un privilegi tan gran al Reial Madrid com fa dos dies, entre d’altres raons perquè els blancs tampoc no estan encertats des d’aquesta distància, amb estadístiques gairebé idèntiques a l’equador del quart, però després sí que ho han sabut fer, en ràpides transicions després de tirs de 6,75 errats pel contrari. I novament també les pèrdues de pilota han castigat molt els turcs. A poc a poc el Darussafaka tornava a anar a remolc, i al descans s’arribava amb 38 a 45 al marcador.
Al tercer quart els blancas assolien per primer cop la diferència de dobles dígits (38 a 49) gràcies a un Llull que de seguida ha avisat que no pensava passar-se més d’un quart sense anotar. Poc després Doncic s’ha afegit a la festa i ha recuperat aquest avantage amb un triple (41-52). Però si una virtut han demostrat els turcs ha estat la capacitat de no rendir-se mai dels mais, i ha estta així que Wilbekin aconseguia, també des de la llarga distància, el 52 a 55. El Madrid, però, és un equip amb un gran repartori de recursos, i ha estta així que ha agafat embranzida als minuts finals. L’ambient s’ha anat tensant, més encara quan l’entrenador rival, David Blatt, ha rebut una tècnica per protestar que han permès que els blancs prenguessin encara més avantatge (58-72).
I aquest cop sí, davant d’un equip com el Darussafaka que ha fet de la lluita i la persistència una autèntica lliçó de supervivència, que no ha acceptat el paper de novell als playoffs i que ha posat moltes dificultats als blancs en els darrers instants dels partits, Madrid sí que ha sabut mantenir les distàncies. El Darussafaka ho ha intentat de totes les maneres, amb una pressió molt alta, angoixant, intentant aprofitar cada badada del rival. Cada punt semblava la culminació d’un esforç titànic, colossal. El Madrid, en canvi, té molts recursos per anotar sense passar tantes complicacions, i de s’ha sabut aprofitar daquesta pressió: Llull ha forçat un 2+1 ja definitiu. Els últims punts han estat per un Luka Doncic que ha arrodonit d’aquesta manera un partit magnífic. Al final, tot i la derrota, tot i no haver pogut guanyar cap dels dos partits als Volkswagen Arena, l’afecció ha dedicat una gran ovació als seus jugadors per l’esforç, per la valentia, per haver arribat als playoffs i per fer-los somniar que eren capaços de superar tot un Reial Madrid i plantar-se ni més ni menys que a la Final Four.