Autor: Pau Cortés/Fotografia: Euroleague.net
El partit començava amb una cistella del Darussafaka però ben aviat s’ha pogut comprovar que seria un miratge. No només perquè el Reial Madrid ha estat el clar dominador de seguida (de fet només ha necessitat un minut i mig per posar-se per davant) sinó per com ha arribat: Will Clyburn ha anotat des del 6,75. No seria el darrer cop que els turs utilitzarien aquest recurs, però sí gairebé l’únic amb encert en tot el primer període.
Com en el partit inicial, que van prendre els de Davic Blatt, els d’Istanbul ho han intentat repetides vegades, però quasi sempre picaven ferro (o més ben dit cèrcol) fred. El Madrid, molt més intens en el joc interior alhora que més amb més encert des del 6.75 (al final del primer període n’havia anotat més del triple amb menys intents), s’ha mostrat encantat de la tossuderia rival i ha anat augmentant e marcador.
També els rebots han marcat la diferència, entre d’altres coses perquè els blancs han sabut aprofitar en repetides ocasions les segones opcions que permetia el rival. També en aquest punt el partit ha recordat al primer matx. Totes aquestes diferències quedaven reflectides en el resultat del primer quart (17-26).
Més enllà dels errors col·lectius, un dels punts determinants ha estat la inspiració de la figura d’un i altre equip. Sergio Llull ha recuperat la seva millor versió, no tant per la quantitat de punts anotats (12 en total, lluny dels seus millors registres, com al primer partit de la sèrie, quan en van anotar 23) sinó pels moments en què arribaven i per la dificultat d’alguns d’ells. Per exemple, a la segona part, quan el Madrid ja dominava amb certa claredat (24-36) però el Darussfaka retallava, ha anotat cinc punts gairebé consecutius en posicions forçades que deixaven un 27 a 41 més còmode.
Sempre ha estat molt ben acompanyat per Jaycee Carroll, implacable, que ha anotat onze punts només en aquest segon quart. A l’altre banda, Brad Wanamaker, decisiu en el segon partit perquè l’eliminatòria arribés 1 a 1 al Volkswagen Arena, s’ha mostrat indecís i erràtic (si bé acabaria anotant 17 punts i valorant 23 al final del partit). Al descans, el resultat era clarament favorable als blancs: 33 a 46.
Però entre els defectes del Darussafaka no es troba el fet de rendir-se amb facilitat. Una de les raons d’haver arribat fins aquí, de jugar per primer cop el playoff de la màxima competició europea, és el d’haver sabut disputar partits que semblaven perduts. A la represa semblava que el Reial Madrid s’anava trobant a poc a poc més còmode encara, i que la victòria era qüestió de temps i de paciència.
Aquesta era la imatge quan el jove Luka Doncic ampliava la diferència a 15 al cap d’un minut, i quan passats uns minuts Jaycee Carroll l’ampliava a 16, i quan en general tot semlava dat i beneit. Però un últim triple Wilbekin, l’home que havia iaugurat el marcador, ja denotava que el Darussafaka no es pensava rendir (58-70).
I així ha estat, efectivament, amb un 8 a 0 els turcs han tornat a entrar per la porta gran, la que anuncia l’èpica. Brad Wanamaker, que ja havia recuperat l’encert, anotava el 74 a 77 amb quatre punts consecutius que desmentia el que semblava molt evident pocs minuts enere. Tornava l’escenari del primer partit, el Madrid no havia sabut aguantar el resultat favorable i ara el Darussafaka es plantava a tres només punts.
I novament la història s’ha tornat a repetir, les individualitats han aparegut en el moment just (entre ells, és clar, Llull) i els locals han pagat molt cara la precipitació. Al final, el partit ha acabat amb el mallorquí votant tranquil·lament la pilota, sense oposició d’un Darussafaka impotent per una nova mostra d’esforç estèril, contra un Madrid que mira l’eliminatòria amb uns altres ulls, sabent que l pitjor que pot passar és que tot s’hagi de decidir al Palacio de los Deportes, amb els seus afeccionats.