El febrer és territori Baskonia

El setè títol confirma una relació gairebé única entre el Baskonia i una competició que ha convertit en part de la seva identitat.

Hi ha equips que fan història a la Lliga. N'hi ha que construeixen la seva llegenda a Europa. I després hi ha el Baskonia, que des de fa més de tres dècades té una relació gairebé sentimental amb la Copa del Rei. Quan arriba el febrer, quan el calendari s'atura durant quatre dies i tot es decideix en tres partits, el conjunt de Vitòria acostuma a transformar-se. És un fenomen que desafia les dinàmiques de la temporada, els pressupostos i fins i tot els pronòstics.

Ho ha tornat a demostrar aquest 2026.

El Kosner Baskonia va conquerir diumenge la seva setena Copa del Rei després de derrotar el Reial Madrid per 89-100 a la final disputada al Roig Arena de València. Abans havia eliminat La Laguna Tenerife als quarts de final i un Barça que arribava com un dels favorits a les semifinals, completant probablement el recorregut més exigent que podia imaginar-se en un torneig del KO. Trent Forrest va ser nomenat MVP després de liderar un equip en què també van destacar Timothé Luwawu-Cabarrot i Eugene Omoruyi, autors de bona part dels punts de la final.

El marcador final només explica una part de la història. Perquè el Baskonia va aixecar el trofeu després d'un inici de partit complicat, resistint l'allau inicial del Madrid i imposant el seu ritme en una segona meitat gairebé perfecta. Paolo Galbiati va guanyar la batalla tàctica amb una defensa molt més agressiva i una circulació de pilota que va acabar desmuntant el conjunt blanc. L'últim quart va ser una demostració de personalitat. El Baskonia no només va aguantar; va acabar passant per sobre del seu rival.

Però aquesta Copa va molt més enllà d'un partit.

És la primera que el club aixeca des del 2009. Disset anys d'espera en una competició que havia estat el seu hàbitat natural. Durant aquest temps, el Baskonia havia continuat competint al màxim nivell, disputant Eurolligues, mantenint-se entre els grans de l'ACB i reinventant-se temporada rere temporada. Tanmateix, li faltava aquell títol que connectés el present amb la seva època daurada.

Per entendre què representa aquesta victòria cal mirar enrere.

Quan el Baskonia va guanyar la seva primera Copa del Rei, el 1995 a Granada, el club encara estava construint la seva identitat com una de les grans potències del bàsquet espanyol. Aquell triomf va ser molt més que un títol. Va ser la confirmació que el projecte havia deixat de ser una sorpresa per convertir-se en una realitat.

A partir d'aquí, la Copa es va convertir en territori baskonista.

Van arribar els títols de 1999, 2002, 2004, 2006 i 2009. Sis Copes en quinze temporades. Només el Barça i el Reial Madrid podien presentar un domini semblant durant aquell període. Mentre altres clubs necessitaven llargues temporades per demostrar la seva superioritat, el Baskonia semblava especialitzar-se en els tornejos curts, on cada detall compta i cada error pot ser definitiu.

No era casualitat.

El club havia desenvolupat una cultura competitiva gairebé única. El pressupost rarament era el més elevat de la Lliga, però l'exigència esportiva sempre era màxima. Per Vitòria van passar jugadors que després serien llegendes europees: Elmer Bennett, Velimir Perasovic, Pablo Prigioni, Luis Scola, Andrés Nocioni, Tiago Splitter, Mirza Teletovic o Fernando San Emeterio. Tots diferents. Tots amb un mateix denominador comú: competir fins al límit.

I, sobretot, hi havia Duško Ivanović.

L'entrenador montenegrí va convertir el Baskonia en un dels equips més respectats del continent. La seva exigència va marcar diverses generacions de jugadors i va consolidar una identitat que encara avui és fàcil de reconèixer: defensa intensa, ritme alt, disciplina tàctica i una capacitat gairebé obsessiva per competir independentment del rival.

La Copa del Rei va ser l'escenari perfecte perquè aquesta filosofia donés fruits.

Per això aquest títol del 2026 té un valor especial.

No només perquè arriba després de disset anys. També perquè el Baskonia venia d'un període de certa inestabilitat. Fins i tot havia quedat fora de dues de les últimes edicions de la Copa, una situació gairebé impensable per a un club que havia convertit aquesta competició en una marca pròpia.

Galbiati ha recuperat moltes de les virtuts històriques del club. Sense disposar de la plantilla més profunda ni del pressupost dels grans dominadors del bàsquet espanyol, ha construït un equip físicament molt sòlid, capaç de jugar amb ritmes diferents i, sobretot, de créixer en els partits importants.

La final n'és el millor exemple.

El Madrid va començar imposant el seu talent individual. Campazzo, Hezonja i Llull van obrir escletxa amb un parcial demolidor. Però el Baskonia no es va descompondre. Va reduir pèrdues, va controlar el rebot, va augmentar el ritme defensiu i va començar a trobar situacions favorables per als seus exteriors. Quan va arribar el tram decisiu, els vitorians transmetien una sensació que el Madrid havia perdut: la convicció que el partit era seu.

Aquest és, probablement, el gran llegat del Baskonia.

Cada generació canvia els protagonistes, però no la manera d'entendre el joc.

Abans eren Scola o Nocioni. Ara són Forrest, Luwawu-Cabarrot, Omoruyi o Markus Howard. Els noms evolucionen, però la competitivitat continua sent la mateixa.

Amb aquest triomf, el Baskonia suma set Copes del Rei i es consolida com el quart club amb més títols de la història de la competició, només per darrere del Reial Madrid, el Barça i el Joventut. És una dada que explica perfectament la dimensió del club dins del bàsquet espanyol.

Potser aquesta és la grandesa del Baskonia.

Mai ha estat el club més ric. Rarament ha estat el gran favorit. Però poques entitats han estat tan coherents amb la seva manera de competir. Durant quaranta anys ha perdut estrelles, entrenadors i generacions senceres de jugadors. Sempre n'han arribat de noves. Sempre ha continuat competint.

Per això aquesta Copa no és només un títol.

És la demostració que la identitat continua viva.

Que el Baskonia segueix entenent millor que gairebé ningú què significa jugar una Copa del Rei.

I que, quan el calendari assenyala el mes de febrer, encara hi ha una pregunta que continua tenint la mateixa resposta de fa trenta anys: quin és l'equip que ningú vol trobar-se en un torneig del KO?

La història torna a dir el mateix.

El Baskonia.